Nostàlgia d’antigues hegemonies al Sant Jordi

Nostàlgia d’antigues hegemonies al Sant Jordi

XAVIER CERVANTES Barcelona29/06/2016 01:21

Unes quinze mil persones, totes assegudes, van omplir ahir el Palau Sant Jordi per veure Joan Manuel Serrat, Ana Belén, Víctor Manuel i Miguel Ríos. Ells, vestits de negre, ella, de blanc. “La bella i els bèsties”, va dir Ríos amb el to humorístic que va presidir tota la nit. Tant ell com Serrat, tots dos de 72 anys, van fer broma sobre l’edat i el pas del temps. Ríos, el rocker de la colla, va explicar que el van haver d’anar a buscar a la residència d’avis de Granada per engrescar-lo a participar en els concerts que celebren els vint anys de la gira El gusto es nuestro. “Quina bona pinta que teniu després de vint anys”, va dir Serrat, que va agrair que entre el públic també hi hagués joves que “han vingut a acompanyar la tieta i la iaia”. Així doncs, més simpatia amb gotes d’autoparòdia que solemnitat.

El concert va alternar blocs defensats individualment i altres a duo o a quatre veus, i en tot moment amb una dotzena de músics donant unitat instrumental a un repertori que va remenar el cançoner de cadascú. Per completar la posada en escena, una gran pantalla de vídeo horitzontal on es projectaven imatges que ajudaven a contextualitzar les cançons. Per exemple, després que un Víctor Manuel magnífic de veu critiqués tots els governs de la democràcia per no haver obert les fosses del franquisme, la pantalla mostrava fotografies de la repressió. El que passava a l’escenari era contestat pel públic amb aplaudiments i exclamacions d’admiració quan sonaven els primers acords de cada cançó. La connexió va ser immediata i es va mantenir durant tres hores, amb més intensitat com més emocionant era el que s’interpretava, com quan Serrat va cantar Cantares, Pare i Mediterráneo o quan Ana Belén va mostrar el millor de la seva veu a El hombre del piano. Els aplaudiments també van ressonar quan entrava en joc la consciència política, com quan Ríos, després de cantar En la frontera i de criticar la política europea contra els refugiats, va recordar “els tres tenors de l’apocalipsi que van reunir-se a les Açores” fa tretze anys.

Els quatre protagonistes d’ El gusto es nuestro van ser artistes d’èxit i referents culturals de l’esquerra espanyola durant l’hegemonia del PSOE de Felipe González, i el 2008 van formar part de la Plataforma de Suport a Zapatero, un front cultural per impulsar la reelecció del president socialista. Se’n van sortir, però les coses han canviat molt des d’aleshores. L’abril passat Serrat, Ana Belén i Víctor Manuel van signar un manifest perquè el PSOE, Podem i Ciutadans es posessin d’acord. Qualsevol cosa menys un govern del PP i la repetició d’eleccions. No se’n van sortir, qui sap si perquè avui el front cultural que representen té poca influència en un estat espanyol que potser sí que enyora una hegemonia de l’esquerra, però on el concepte de vot útil només funciona a la dreta i el bipartidisme sembla un animal mitològic.

Aquest és el marc polític d’aquesta gira, i potser per això ahir el Sant Jordi podia semblar un oasi de nostàlgia d’aquella Espanya de la camisa blanca de l’esperança a la qual cantava Ana Belén el 1984, l’Espanya en què encara creuen un català, un asturià, una madrilenya i un andalús que canten plegats i amb convicció Hoy puede ser un gran día només dos dies després d’un nou triomf de Mariano Rajoy. Amb aquesta cançó va començar un concert generós en la durada i farcit d’èxits de la música popular espanyola anterior al segle XXI, incloses versions com Cómo pudiste hacerme esto a mí (Alaska y Dinarama), despullada de la passió per una lectura de club de jazz, i una Insurrección (El Último de la Fila) que van interpretar a duo Ana Belén i Miguel Ríos amb un resultat desconcertant, perquè l’arranjament per a crooners va convertir una insurrecció en una claudicació.

La profunditat de Serrat

Tot i que tots quatre van tenir moments brillants perquè disposen de cançons ben vives en la memòria de públic del Sant Jordi, va ser Serrat qui va aconseguir més profunditat emocional, sobretot quan va enllaçar Pare, Para la libertad i, a duo amb Ana Belén, Paraules d’amor. Les conyetes del principi del concert van deixar pas a interpretacions més sòbries amb la banda acompanyant les veus amb més sentit. Això va catapultar la cantant madrilenya a Lia i Derroche, dues peces en què va exhibir un gran domini de les dinàmiques vocals.

Ja duien dues hores i mitja de concert quan tots quatre van cantar Esos locos bajitos repartint-se els versos i evitant els jocs harmònics, que tampoc cal complicar-se la vida. Nadie sabe tan dulce como su boca, Blues del autobús, Quiero abrazarte tanto i un Himno a la alegría cantat pel públic de cap a peus i amb entusiasme.

Després d’aquesta crida a la fraternitat en què Beethoven rep tractament de fanfàrria, va arribar l’hora dels bisos finals, repartits en dues part. En la primera, novament de manera individual, van convocar nostàlgies més antigues. Serrat va posar veu a l'Are you lonesome tonight popularitzat per Elvis Presley. Ríos va recordar el Dúo Dinámico de Quisiera ser. Víctor Manuel, Marcianita de Billy Cafaro, i Ana Belén, mirant no tant enrere, Dime que me quieres de Tequila. Ho van rematar plegats amb Fiesta, amb tot el públic dret, tot i que alguns ja buscaven la sortida perquè passaven vint minuts de la mitjanit.

Tanmateix, encara faltava la cirereta en forma de cinc cançons més tocades amb el tempo accelerat i sense pausa, com un fals medley que anés per feina: Vuelvo a Granada, Sólo le pido a Dios, Ay, amor (novament magnífic de veu Víctor Manuel), Tu nombre me sabe a hierba i, per acabar després de més de tres hores i quart, La puerta de Alcalà, amb els llums del Sant Jordi encesos i el públic picant de mans.

http://m.ara.cat/cultura/Nostalgia-dantigues-hegemonies-Sant-Jordi_0_1604239650.html