Això que en diuen estar enamorat (Joan Manuel Serrat)

Es llenar la eternidad.
Es hablar con Dios.
Atrapar el infinito.
Eso que llaman estar enamorado.



Eso que llaman estar enamorado

(Joan Manuel Serrat)
Eso que llaman estar enamorado
le toca al que le toca.
El más prudente puede quedar atrapado
de cuatro patas.

Más de un científico lo ha catalogado
como una enfermedad
que se cura en contacto con la realidad
de cada día.

Los árboles tapan el bosque,
pero es tan bonito que parece mentira.
Siempre es la primera vez
y siempre deja herida.

Quien lo sufre da por sentado
que como aquella morena
no hay otra igual, sin haberlas probado
una por una.

Afirmarán, con ojos de cordero,
que como aquella rubia
no hay otra igual, sin haber salido jamás
de Zaragoza.

Se van perdiendo las proporciones.
Sólo hay un tema de conversación.
Se confunden las ilusiones
con el culo. Y viceversa.

Eso que convierte al feroz en calzonazos
y al viejo en criatura
tiene síntomas muy parecidos al ataque
de locura.

Se atiborra la cabeza. Se reblandece el corazón.
Del infierno al nirvana.
Pero tiene una cosa, quizá, a su favor:
no se contagia.

Para que puede prosperar
no es suficiente con una pareja.
Enamorados tienen que estarlo
ella de él y él de ella.

Lo perseguimos y nos persigue, porque
de vez en cuando funciona.
Es un instante, pero este instante,
sólo este rato,

es una traca que revienta en el pecho.
Es llenar la eternidad.
Es hablar con Dios. Atrapar el infinito.
Eso que llaman estar enamorado.



Això que en diuen estar enamorat

(Joan Manuel Serrat)
Això que en diuen estar enamorat
li toca a qui li toca.
El més prudent s'hi pot quedar amorrat
de quatre potes.

Més d'un científic ho ha catalogat
com una malaltia
que es cura en contacte amb la realitat
de cada dia.

Els arbres amaguen el bosc,
però és tan bonic que sembla mentida.
Sempre és el primer cop
i sempre deixa ferida.

El qui ho pateix dóna per assentant
que com aquella bruna
no n'hi ha cap més, sense haver-les tastat
una per una.

Afirmaran, amb mirada de xai,
que com aquella rossa
no n'hi ha cap més, sense haver sortit mai
de Saragossa.

Es van perdent les proporcions.
Només hi ha un tema de conversa.
Es confonen les il·lusions
amb el cul. I viceversa.

Això que torna el ferotge manyac
i el vell criatura
té uns símptomes molt semblants a l'atac
de calentura.

S'atapeeix el cap. S'estova el cor.
De l'infern al nirvana.
Però té una cosa, potser, al seu favor:
no s'encomana.

Perquè això pugui prosperar
no n'hi ha prou amb una parella.
D'enamorats ho han d'estar
ella d'ell i ell d'ella.

El perseguim i ens persegueix, perquè
de tant en tant funciona.
És un instant, però aquest instant, només
aquesta estona,

és una traca que rebenta al pit.
És emplenar l'eternitat.
És parlar amb Déu. Atrapar l'infinit.
Això que en diuen estar enamorat.