Ricard Miralles. Serrat sense Serrat
24.10.2016
El CD Serrat sense Serrat (Picap, 2016) és una selecció de 14 cançons de Joan Manuel Serrat interpretades a dos pianos. Un total de 14 talls entre els que destaquen títols com “Paraules d’amor”, “Cançó de matinada” o “Mediterraneo”. El disc el firmen dos dels músics de Joan Manuel Serrat, el seu director i arranjador musical, el mestre Ricard Miralles, i el músic Josep Mas “Kitflus”. Aprofito aquest fet per reunir-me amb el mestre Ricard Miralles perquè em parli d’aquest treball i fer un repàs a la seva brillant i extensa carrera.
Àlex Gómez-Font: Com sorgeix la idea d’agafar les cançons de Joan Manuel Serrat i fer-les a dos pianos?
Ricard Miralles: La idea del disc del Serrat va sorgir durant una gira amb el Joan. Amb en Kitflus toquem coses a dos pianos mentre estem assajant i preparant el repertori. Arran d’això vam pensar que estaria bé fer alguna cosa a dos pianos. Podíem agafar els estàndards americans i fer-ne una selecció. Però es clar, no ho acabàvem de veure. Havíem de fer alguna cosa que fos original i que resultés familiar i emotiva per al públic. Ens vam adonar que teníem davant una obra amb una qualitat i una riquesa excepcionals, com es l’obra del Joan Manuel Serrat. Complia totes les expectatives, perquè és una obra rica i excepcional, d’una gran qualitat i a sobre juga amb la gràcia que la gent coneix les cançons i les melodies.
Enllestir el repertori devia ser bastant complex davant el centenars de cançons per triar.
Vam fer una primera llista i vam anar seleccionant fins a arribar als 14 temes que conformen el disc. Sempre pots pensar que per què no n’agafes una i no en descartes una altra. Pots tenir la sensació que aquella cançó no hi és i hi hauria de ser. El problema és que treballem amb un repertori molt ampli i facis el que facis sempre tindràs la sensació de deixar-te cançons. N’hem agafat d’emblemàtiques que ja formen part de l’imaginari col·lectiu i alguna altra, que no es tan coneguda però que ens anava molt bé per treballar. També m’agradaria destacar que qui ha empès més perquè tot això acabés tenint forma ha estat el Kitflus.
I com desenvolupeu la idea i feu les versions finals?
Pel que fa als temes cap dels dos té un paper concret. Busquem una forma de cada cançó perquè en un moment determinat un pugui ser protagonista de la melodia i acompanyar i viceversa. Les peces també tenen moments en què deixem una part lliure per improvisar.
I què li ha semblat a en Joan Manuel Serrat el treball que heu dut a terme?
Des del primer dia ha estat molt amable i ens ha donat suport en tot moment. Quan vam fer la presentació del projecte en directe a Luz de Gas va dir coses molt boniques. Jo sempre faig la broma que si a la propera gira del Joan, ni el Kitflus ni jo formem part del grup, vol dir que no li ha agradat. (riures)
Des de l’any 1969 que estàs treballant com a director musical i arranjador de Joan Manuel Serrat amb alguns intervals de temps que no has treballat amb ell i que has fet altres coses. Com va ser l’inici d’aquesta relació professional que ha arribat fins avui?
Va ser un estiu. Em va trucar un gran músic, el Jesús Peyrón per trobar-nos a la costa. Aquell mateix dia tocava el Joan i el vam anar a veure. Jo el coneixia una mica perquè ens havia presentat el Quico Pi de la Serra amb qui jo havia treballat. En aquella època, després de tot el tema d’Eurovisió, el que l’acompanyava era el Tete Montoliu. En Tete no acabava d’estar còmode amb tot allò i volia anar a fer jazz i em van proposar si jo m’atrevia. Vaig estar un parell de dies amb ells escoltant com treballaven, veient-los al concert, agafant apunts, i al cap de poc ja debutava amb el Joan.
Em crida molt l’atenció que la primera vegada que el Joan Manuel Serrat va actuar a Cuba, l’any 1973, quan va acabar el primer recital, els “camerinos” es van omplir de molts músics i fans que venien a veure’t a tu en lloc del Joan.
Perquè aleshores el Moncho era un artista molt admirat i seguit a Cuba i donava la casualitat que jo acabava de fer els arranjaments i la direcció musical pel seu disc Moncho, el gitano del bolero. Aquell disc estava molt ben considerat a Cuba i molts músics i fans van voler venir a saludar-me.
Ostres! És el disc aquell en què el Terenci Moix parla de l’experiment del Moncho acompanyat de “la dinàmica destrucció” de Ricard Miralles.
El Terenci parlava de “la dinàmica destrucció” des d’un punt de vista positiu, perquè sí que és cert que en aquell disc del Moncho vam trencar moltes regles i dinàmiques pròpies del bolero, però en cap cas el vam desfer de la seva essència i el sentiment tan profund que el Moncho donava a l’hora d’interpretar boleros. Els arranjaments eren molt nous i originals perquè no s’havia escoltat mai una orquestració d’aquelles característiques en el món del bolero i per això en Terenci va definir d’aquesta manera tan original i a la vegada sorprenent el meu treball.
Hem citat el Joan Manuel Serrat, però al llarg de la teva carrera també has acompanyat i treballat amb noms tan rellevants com el ja citat Moncho, Antonio Machín, Pablo Milanés, Rocío Jurado, Gato Pérez i un llarg etcètera.
Acompanyar, el que és estrictament acompanyar no he acompanyat a tanta gent si parlem de fer gires extenses. Sí que he fet molts discos com a director musical i arranjador, però el que és acompanyar, bàsicament a banda del Joan Manuel Serrat, hi ha la temporada que vaig estar amb el Manolo Sanlúcar i els anys que vaig estar amb l’Alberto Cortez. Amb l’Alberto van ser uns anys en què bàsicament treballàvem a Sud-Amèrica, fet que em va proporcionar un gran coneixement de tot aquell continent, que he acabat estimant tant. Gràcies a això vaig poder aprofundir en totes aquelles músiques i cultures.
A Sud-Amèrica ets un home molt admirat i respectat. A part del citat Alberto Cortez has treballat amb molts d’altres noms de la cançó d’aquell continent. No puc evitar preguntar-te pel teu treball amb la Chabuca Granda.
Aquell va ser un treball molt bonic i inoblidable. Tot el projecte era molt curiós i diferent perquè la Chabuca era una dona de l’alta aristocràcia de Lima, Perú, que cantava el vals peruà i un repertori que li anava com l’anell al dit. Per aquell projecte va decidir sortir del seu estil habitual i nodrir-se del repertori de la costa, del món de la “marinera”, del “Landó”, que són els que toquen el calaix. Allò era l’any 1977 i encara no era l’instrument que després es posaria tan de moda a la música flamenca. La Chabuca va gravar les bases d’aquest repertori amb dos “cajoneros” i jo em vaig encarregar de vestir l’obra amb una instrumentació de corda i petit grup. Recordo que era molt entranyable veure aquella gran dama de la cançó peruana a qui aquells dos “cajoneros” tractaven com una princesa. També va ser molt emotiu la foto que ens van fer a la Casa de Campo per promocionar el disc, en la qual la Chabuca estava al centre de la imatge i per una banda m’hi acostava jo caminant i per l’altra els dos músics peruans. Aquesta foto es va fer servir com la imatge de l’encontre musical d’Europa amb Amèrica.
Tornant a Serrat sense Serrat, teniu prevista fer actuacions en directe?
Aquesta és la intenció. De moment ja l’hem gravat i aquest treball queda a l’abast per tot aquell que en vulgui gaudir. Altre cosa és el directe, que imagino que anirem confirmant dates durant les pròximes setmanes.
Ës una llàstima perquè cada vegada que parlo amb Ricard Miralles tinc la sensació de quedar-me a mitges, de no haver pogut aprofundi. En el moment de marxar recordo que no li he preguntat res sobre Modernisme Català amb Ramon Calduch i tants d’altres treballs que m’he oblidat. La realitat és que podria passar-me hores i dies conversant amb ell per tal d’enllestir una entrevista molt més extensa i profunda. Miralles és d’aquells artistes que el gran públic no coneix. No obstant és important remarcar que sense la seva aportació l’obra de tots els artistes que hem citat sumada a desenes més mai hauria estat tant significativa i rellevant.
No hay comentarios.:
Publicar un comentario